Els poemes de Rosa Comes reflexionen sobre la impossibilitat de definir l’atzar a partir del material de què ells mateixos estan fets (la paraula) i malden per acostar-s’hi amb la deconstrucció del mot (la grafia) i l’alteració de l’ordre, així com amb el desig de fer que vers i carn siguin una única realitat, de convertir la lletra en una cosa. El cos, la pell, la carn, són aquelles superfícies esfèriques que s’escapen de la raó i que ens permeten assolir la consciència del present i de l’atzar; les sensacions del cos són també inexplicables.
Pel que fa a les imatges de Xavier Argente, es pot distingir un doble marc: el marc que s’imposa físicament i el que es projecta cap a la perifèria, el que es defineix en allò que és present i el que ho fa en allò que és absent. A partir de la geometria, del desdibuixament de la mirada del fotògraf o del moviment que mostren els elements que s’enquadren, ens remet fora del marc físic de la fotografia, de manera que la consciència de tota la realitat que queda en la perifèria del marc estricte de la imatge ens fa entendre les regles del joc: ens increpa perquè desconfiem del límit físic.

Los poemas de Rosa Comes reflexionan sobre la imposibilidad de definir al azar a partir del material del que ellos mismos están hechos (la palabra) y se esfuerzan por acercarse a él con la deconstrucción de la palabra (la grafía) y la alteración del orden, así como con el deseo de hacer que verso y carne sean una única realidad, de convertir la letra en algo. El cuerpo, la piel, la carne, son aquellas superficies esféricas que se escapan de la razón y que nos permiten alcanzar la conciencia del presente y del azar; las sensaciones del cuerpo son también inexplicables.
En cuanto a las imágenes de Xavier Argente, se puede distinguir un doble marco: el marco que impone físicamente y lo que se proyecta