Un detectiu que no és detectiu, un lingüista que no fa de lingüista, un riu, com diria el cantautor, que ja no és un riu... A Aigua bruta res és el que sembla i tot fa pudor de socarrim. O de contaminació. En Camil, que tampoc es diu ben bé Camil, treballa recollint argot per a l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però té un projecte secret: actualitzar el magne Diccionari etimològic del filòleg Joan Coromines. A cavall de la seva moto recorre els pobles mogut per la seva vocació, la caça del mot, fins que l’atzar el planta bruscament davant del misteri: un excursionista mort, un riu contaminat, un científic desaparegut, una empresa farmacèutica poc transparent... Al ritme d’una investigació involuntària però frenètica, Aigua bruta transporta el lector a través d’allò que els biòlegs anomenen ‘el cicle de l’aigua’: del Pirineu al delta del Llobregat, passant per aqüífers, fonts i abocaments. Un cicle ple de culpables, incloses grans empreses públiques de subministrament d’aigua, amb la intenció poc secreta de denunciar l’últim crit en matèria de contaminació ambiental: els residus medicinals. Aigua bruta és, en afortunada expressió d’un crític i membre de l’Acadèmia d’Estudis Catalans, “la primera novel·la d’intriga etimològica en català”.