Era lhora de lalba dun dia de lany 1300, en plena guerra entre el rei Carles II dAnjou, dit el Coix, i Frederic dAragó, rei de Sicília. Davant la fortalesa siciliana de Gagliano, tres-cents cavallers vinguts de França, anomenats per la brama els «cavallers de la mort», es preparaven per a latac, mentre la guarnició catalana del castell, comandada per Guillem Galcerà, comte de Catanzaro, i don Blasc dAlagó, sortia en formació, tot fent sonar les trompes i les nàcares.
De sobte, quan la topada ja era imminent, un nou estrèpit superà el fragor dels instruments musicals. Els almogàvers del comte Galcerà i de don Blasc deixaven anar el seu crit tradicional -«Desperta ferro!»- i colpejaven alhora les pedres amb les puntes de les seves llances. En ferir-les -diu Ramon Muntaner, el narrador daquesta història-, les armes feien aixecar espurnes de foc i encenien tot el paisatge, a penes il·luminat pels primers raigs del sol ixent.