“Un americà a Barcelona”, es una novel•la en la línia d’aquells clàssics del “viatger” estranger del XVIII que visita un nou país i es queda perplex davant dels costums i capteniments dels indígenes: Per exemple “Les cartes perses” de Montesquieu o les “Cartas marruecas” de Cadalso. Aquest mateix gènere amb moltes variants ha estat tractat per novel•listes del XX com R.J. Sender a “La tesis de Nancy”. La novel•la s’inicia a Nova York, on ha viatjat una representació del consistori barceloni per fer promoció de la ciutat amb l’alcalde al davant. Hi ha hagut, però, el problema greu d’un malentès (la confusió entre 10-IX i 9- X, en virtut que els americans posen primer el mes i després el dia). Vol dir que no hi ha hagut temps per contractar la “troupe” d’extres que han de donar lluïment al viatge, sobretot al sopar oficial. En la roda de premsa l’encarregat català del sarau contacta amb un periodista que parla espanyol i li demana, com a gran favor, que li porti gent al sopar. I així va la cosa! En agraïment, el cap de l’empresa que ho ha organitzat tot ( i que acaba de sortir de l’armari i s’ha enamorat del periodista americà) li promet, si ho accepta, una beca per poder fer una estada llarga a Barcelona i entendre millor els trets diferencials catalans. Aquesta és l’entrada irònica, lúcida i crítica de la novel•la que ens serveix, en safata de plata, un costum prou documentat com el de llogar extres de frac per omplir els esdeveniments dels diferents governs catalans. Els tres capítols que venen a continuació són un descens a la realitat catalana, sobretot barcelonina, a traves de tres estaments socials: 1) La classe política, amb al•lusions molt clares a la ex-consellera de cultura; 2) A l’alta burgesia catalana, d’una família de la qual, l’americà esdevé “gigoló” (perquè la beca promesa no acaba d’arribar). Aquest c