El poeta T.S. Eliot a Burnt Norton, es mou entre la certesa d'una successió temporal ordenada que ho explica tot fatalment i la intuïció que fora d'aquest corrent pot haver-hi una coexistència que trenca la llei que pretén que el curs de la història és inevitable. Aquests passos apunten, de manera potser només intuïtiva, a alguna cosa més enllà del concepte d'història entesa com una evolució fatal i necessària, associada a una idea de progrés que té com a funció essencial legitimar món en què vivim com el resultat inevitable de l'ascens de l'home, encara que el punt final d'aquesta arribada resulti ésser el trist present que les notícies ens repeteixen cada dia.
Aquesta visió "progressiva" de la història és la que ens ha acostumat a designar amb el nom de "crisi de l'Antic règim" el pas de les velles societats europees a les noves, explicant-lo com el trànsit de l'absolutisme a l'estat liberal i de l'economia "feudal" a la "capitalista", usant abstraccions simplificadores que s'ajusten malament a una realitat força complexa. La denominació de "crisi", per altra banda, suggereix que el vell món va desaparèixer perquè havia arribat a la fi del seu temps "social", com hauria passat amb els dinosaures respecte del seu temps "natural", i que de la seva desaparició va sorgir necessàriament, i feliçment, el món modern tal com el coneixem i el vivim: el resultat lògic de l'avenç de les societats humanes.
Aquest llibre forma part d'un projecte iniciat fa uns trenta-cinc anys amb la intenció d'investigar el que l'autor també pensava aleshores que era "la crisi de l'antic règim espanyol" i que poc a poc va anar entenent com un procés en què uns protagonistes socials van aconseguir de crear un determinat règim nou, im