La dona-d’ombra-cansada segueix la línia vermella de la neurosi i n’obté un poema visual escrit amb tinta blanca sobre
cartolina negra. Amb el record persistent d’un primer amor misteriosament desaparegut, quan la protagonista coneix un
home hi cerca una obsessió. Amb una mirada científica i neguitosa, s’endinsa en la sintaxi de les malalties mentals dels seus amants: un home que passeja per l’autopista, l’estranya troballa d’unes sardines- verdes, la crisi d’identitats... Tot reverteix en la idea fixa de col·leccionar uns amants impossibles, de paper. ¿Com és en realitat la delicada, angelical, càndida, però també intel·ligent i malèvola dona-d’ombra-cansada? ¿Per què s’aferra a una
dèria amb tal porfídia i amb uns mecanismes d’actuació tan sanguinaris? ¿On se separen la raó i la follia? «Camisa de foc, com l’espectre solar, és continent de primitius colors. De la sang i de l’amor, de les taronges agredolces, de l’or i de la mort, de l’herba tendra, d’un cel sense núvols, de l’extret de certes plantes i d’una flor de viola. La seva llum excita i tenyeix la retina» Manel Esclusa.
Camisa de foc remou la consciència i porta al límit les obsessions i els deliris a què l’amor pot arribar a conduir