Cinquanta anys després de la revolució castrista (1 de gener de 1959), Cuba segueix governada pel mateix nucli que va foragitar, amb consignes de llibertat i proclames revolucionàries, el dictador Fulgencio Batista. Malauradament, el nou règim de Fidel Castro s’ha acabat convertint en la dictadura militar més llarga d’Amèrica Llatina. Però lluny de despertar un rebuig o malestar unànimes en les democràcies occidentals, Cuba i Fidel Castro han aconseguit sumar adeptes i seduir molts intel•lectuals d’esquerra que han aplaudit les actuacions del Comandante. Emparant-se en el victimisme i en l’embargament nord-americà, el règim ha avançat sense altre rumb que uns plans quinquennals sempre incomplerts. Mai no s’ha volgut jutjar la repressió, els efectes de la censura, les nombroses privacions o la misèria en què viu la majoria de la població.
En aquest llibre, Teresa Amat, des d’un coneixement profund de la realitat cubana, dissecciona aquest país que enamora tants visitants i que no deixa ningú indiferent. De passada, analitza l’estrany paper que han tingut els «amics del règim»: Jean-Paul Sartre, Gabriel García Márquez, Régis Debray, Manuel Vázquez Montalbán, Carlos Barral...