“Em sento com una musa en excedència, ja no sóc una jove promesa ni tinc un càrrec reconegut. Ni apunto enlloc ni he assolit res. Una idea per a un quadre que no acaba de definir-se. Una incògnita.” Així es veu a si mateixa la protagonista d’aquesta història el dia que fa 30 anys, un 23 d’abril, quan es desperta amb un desconegut i pensa que ja no té edat per fer aquestes coses.
Mallorquina de naixement, treballa com a periodista en un diari de Barcelona. Quan entén que en sis mesos es quedarà sense feina, s’assabenta que, a sobre, li apujaran el lloguer del pis. Per acabar-ho de rematar, ha trobat per casualitat la carta que un anglès envia a una catalana, i en la qual li demana que es casi amb ell.
Alhora que ajorna el moment de prendre decisions, la narradora intenta fer arribar aquesta carta a la seva destinatària. Mentrestant, la seva amiga Cati, amb qui ha compartit quasi tots els homes, la convida al seu comiat de soltera, ple d’exnòvios i examants; en Nil inaugura pis a Poble Sec i s’ha hipotecat per als pròxims trenta anys; i també hi ha el pintor Blai, n’Andreu el psicòleg, n’Elba, na Sophie i na Neus. Per no malgastar res, ho agafen tot. Així no han de triar.
Barcelona s’obre carnal als bars i els locals nocturns, on la cervesa, fresca i amarga, es converteix en metàfora. Però també s’obre descarnada, amb els seus barris sotmesos al bram de les perforadores d’unes obres que no acaben mai. Davant del personal caràcter incisiu de la protagonista, un amic l’anima a defensar com a filosofia existencial el “postcinisme”, tota una actitud per al present i el futur indefinits dels qui són a la trentena.