El diàleg entre ciència i religió és una frontera del coneixement especialment activa en l’actualitat. En un temps en què l’avenç científic i tecnològic obre noves perspectives en la manera de percebre el món i la vida, les preguntes i les vivències de fons que són l’objecte de la religió adquireixen nous matisos i suposen nous reptes per al coneixement.
Déu, cosmos, caos planteja algunes d’aquestes qüestions des de l’experiència d’un investigador científic que també és poeta i creient, i que en la seva activitat diària no deixa de preguntar-se com afecten la ciència i la tecnologia d’avui la
vivència religiosa, què queda de sagrat en les coses i en la vida un cop exposades a les llums i les ombres de la ciència, i quin lloc hi ha, finalment, per a l’acció de Déu en el món.