En català, com en totes les llengües del nostre entorn, la formació de paraules es basa en dos tipus de mecanismes bàsics: la derivació i la composició.
La derivació permet destablir sèries de paraules dintre dun mateix camp semàntic, tot combinant les partícules dun determinat camp semàntic, tot combinant les partícules dun determinat repertori (reduït) amb el repertori de les formes lèxiques de lidioma. Així, -ista + alguns substantius dóna artista, surfista, dentista, etc.
La composició permet de fondre dues o més formes lèxiques en una de sola. Així, guardar + cotxes dóna guardacotxes, eixugar + parar + brises, eixugaparabrises, etc.
La lingüística moderna ha posat en relleu la importància daquests mecanismes en laprenentatge duna llengua. Per aquest motiu en les llengües més desenvolupades existeixen de fa temps manuals i repertoris de formació de paraules. López del Castillo, autor dun bon nombre de diccionaris molt ben acollits per la crítica i el públic, dóna a conèixer en català el primer diccionari daquestes característiques.