La crisi de la institució escolar -els seus motius de fons, no les reformes legislatives conjunturals- és un tema que causa preocupació i provoca debats aferrissats entre els diversos col·lectius implicats. Alguns signes de la decadència de l'escola podrien ser la desaparició de l'esforç personal de l'alumne i la seva substitució per didàctiques de l'interès; el zapping com a forma predominant de la pràctica intel·lectual; la renúncia progressiva a la redacció de textos complexos i a la seva exposició oral; la progressiva introducció de pràctiques de «debat», que reforcen el costum de l'alumne de blindar-se darrere de la seva opinió; o el dogma que el paper fonamental de l'escola és el foment de l'autonomia de l'individu. En aquest esplèndid assaig -que va rebre una menció especial del jurat del Premi IDEES d'Assaig Breu en l'edició del 2003-, Gregorio Luri afirma que aquesta realitat significa la fi del projecte pedagògic de l'escola republicana francesa i del model de societat que aquesta volia contribuir a crear (en la que la instrucció pública, la ciutadania i la república formaven un tot). A través d'un subtil joc de desvetllaments successius, l'autor defensa la importància de la responsabilitat personal (que significa assumir el deute que l'alumne té amb la societat i amb les generacions que T'han precedit) i critica l'absència dels conceptes de «criteri», «virtut» i «voluntat» en el vocabulari (i en la pràctica) pedagògic actual.