Nou dones catalanes educades durant el franquisme han obert les portes de la seva vida a Maria Mercè Roca per recordar quin paper es reservava a la dona en àmbits com la parella, la política, la feina o la religió. El resultat ens permet veure la gran distància que separava la doctrina oficial dels fets reals, i ens atansa a la vida quotidiana de nou dones catalanes -ben diferents de la segona meitat del segle XX en un llibre emocionant i memorable. «Quan un noi ens agradava ho dèiem a les amigues, comentàvem les vegades que ens havia mirat… Però amb una actitud passiva completament, sí… Esperar, esperar.» «Si hagués sigut un home el meu objectiu, i fins i tot el dels de casa meva, hauria sigut que hagués estudiat… Però pel fet de ser una dona, ni jo mateixa me’n vaig preocupar.» «Jo crec que era jo mateixa que m’autocensurava i reprimia els meus sentiments. No calia que l’escola ni ningú m’ensenyés o m’obligués a reprimir-me.» «Em vaig comprar una moto per anar a treballar i em criticaven molt… I és clar, anava amb faldilles i se m’aixecaven, i de seguida em vaig posar pantalons, i van ser dels primers.» «De sexe no en sabíem res. Ningú no em va explicar res. Ni la meva mare ni cap mossèn ni ningú. No sabíem res. La meva ignorància era absoluta. Vaig haver d’aprendre-ho tot després, de casada.» «El problema era que no eres tu, sinó el que s’esperava que fossis. El meu gran problema ha estat descarregar-me del que havia de ser per deixar pas al que veritablement sóc.»