«Parlaré ara del res concret
on jeuen aquells que ja no veig.
Guaita a l’albada com s’apropa la llum clara
i fes-te-la teva per recordar-la a la nit,
quan tot reposi, quan el silenci es deixi reconèixer,
on no hi queda res.
Mai ningú no ha sabut què veuen els altres,
des dels mateixos ulls i una desesperada solitud
cobreix el nostre rostre, pensament nu.
Volgueres entrar algun dia on sento profund el meu amor.
Sabries obrir els racons que amaguen les formes,
els versos, l’olor amorosa,
caurien gotes d’aigua prudents.
Mai dues no farien la mateixa remor.
Sabries descobrir el caliu que anhelen,
cada una un univers,
dos peus que mai no caminen alhora.»
(poema PARLARÉ ARA)
© Carlota Parrot i Lafay, 2009