Catalunya nord, dècada de 1950: el doctor Alain Roig, un home madur i respectat, membre d’una família de la petita burgesia i d’una regió que fins l’arribada del turisme va ser de les més endarrerides del país, torna al seu poble natal després de passar uns anys a les colònies. El metge ha viscut molt temps allunyat del paisatge feréstec i de la rigidesa de costums d’un poble rural, però quan la seva anciana tia Margot li demana que faci de mitjancer en un hipotètic escàndol familiar (el matrimoni del seu fill Xavier, un advocat vidu, amb una jove divorciada de classe baixa), es veu immers en una impenetrable xarxa on es barregen els perjudicis, els interessos de patrimoni i les enveges entre veïns.
El tipus de narrativa, de literatura, de Els catalans té un aire de relat clàssic, antic en el sentit més positiu de la paraula, que correspon perfectament a la anècdota aparentment mínima que explica el llibre. Tot és contingut i breu, i això és el que fa d’aquesta obra una gran novel•la: amb una frase que sembla escrita de passada, l’autor retrata perfectament el paisatge de la Catalunya nord que ens és tan familiar. Amb quatre ratlles explica com anaven vestides les dones d’aquests poblets als anys 50, què menjava la gent, com es divertien, com eren les cases, etc. I quan l’escriptor es posa seriós i s’asseu amb els seus personatges per tenir les dues converses centrals de la història, ens explica sense dramatismes ni gaire floritures què hi ha darrere les portes de les cases: com són els matrimonis, què senten els pares envers els seus fills, què volen i què són capaços de fer.
En aquesta novel•la de conflictes íntims i lleialtats malmeses, Patrick O’Brien demostra la seva sensibilitat i habilitat per retratar amb tan sols uns petits detalls tota la psicologia dels personatges.