En nom de la Terra és un llibre lúcid i terrible sobre la vellesa, sobre l’amor viscut en termes absoluts i sobre la capacitat creadora de la paraula. Ens parla un home sol, reclòs en un asil, que decideix recordar—sobreviure recordant—el passat que va ser (Mónica, els fills, la feina, alguns individus pintorescos com el revolucionari Salus) i anar més enllà, crear el passat que mai no va ser, que podria haver estat, que la força del verb fa que ara i definitivament sigui. Així mateix, també assistim a la realitat terrible del present: l’interès fingit dels fills, la sordidesa de l’asil, la realitat fantasmal dels vells que l’habiten, la sol·licitud lacerant de les infermeres i, sobretot, la corprenedora epifania del propi cos, envilit ara i abans transcendent en la seva plenitud, cos substancial com la terra, absolut i sexual, única possessió on l’home es viu a si mateix i pel qual intenta abraçar el món sencer. La novella que avui presentem és una de les obres més fascinants d’aquesta veu fonamental de la narrativa portuguesa contemporània.