"Si una característica marca els textos de Sara Bailac és el de la imprevisibilitat, una propietat cabdal en l’ars poètica contemporània que té el seu reflex en la imprevisibilitat lingüística (que, sigui dit de passada, denota una admirable capacitat d’esprémer les possibilitats poètiques del català) i que acaba provocant la dislocació en la transmissió del missatge amb efectes sorprenents. Dos exemples d’aquest considerable poder metafòric: “els turmells tremolosos” que “han començat l’ofensiva” o la poeta astorada davant la desaparició de l’amant després del clímax que decideix dormir “arraulida en forma de caràcter japonès”, tot això combinat amb un discurs àgil, en cascada, afavorit per un domini envejable del ritme i de la puntuació. L’itinerari dels poemes, malgrat la innovació formal, es continua cenyint a un agraït classicisme pel que fa al tema de fons, bo i presentant els avatars de la relació amorosa en totes les seves fases dins la nocturnitat: lluna creixent, lluna plena, lluna minvant i lluna nova, de forma que, al voltant de la fusió i de la distància dels amants, es va teixint un argument que recorda a alguns del moments culminants de la poesia llatina. Seguint el rastre d’un Catul o d’un Properci que es desesperaven, s’enrabiaven i en ocasions assolien el frenesí amb les respectives amants com Clòdia o Cíntia, el jo poètic que presenta Bailac desplega aquestes vicissituds amb tots els racons dels esclats i de les mancances de la història amb un amant anomenat, no per casualitat, Apol.lo, déu de la poesia.” (Extracte del pròleg d’Hèctor Bofill)