La casa dels cors trencats va ser definida com una fantasia a la manera russa sobre temes eminentment anglesos. I és que, d’alguna manera, l’obra respira un aire txekhovià: Bernard Shaw s’endinsa en l’estat anímic de tota una nació i la seva indiferència preocupant respecte del seu destí mitjançant el retrat de la vida i els amors d’un seguit de personatges de classe mitjana que semblen, ben bé, sortits de Bloomsbury. «Què puc fer amb la meva vida?», es pregunta Ellie Dunn, una dona jove i tanmateix desencisada amb l’amor, que és a punt de casar-se per conveniència amb un gris home de negocis. Dunn acaba d’arribar a una casa, dirigida per l’entusiasta capità Shotover com si es tractés d’un vaixell, on gairebé tothom es fa aquesta mateixa pregunta: les filles del capità, incapaces de gestionar la fascinació que exerceixen envers els homes, o Hector, un seductor cansat de la seva pròpia vulgaritat. Tancats en aquella casa, trobaran respostes a les seves inquietuds. Estrenada l’any 1921 al Royal Court de Londres, La casa dels cors trencats és considerada la millor peça teatral de Bernard Shaw, juntament amb Santa Joana i l’aclamada Pygmalion, i la seva obramés profunda i ambiciosa.