L'any 2004 se celebra el 25è aniversari de la publicació de La condició postmoderna, una obra que va marcar una època. Tot i tenir molta cura a no fer «futurologia», Jean-François Lyotard (1924-1998) descriu i prescriu, de manera freda i desapassionada, les principals tendències en els camps de la societat i del saber contemporanis, i els esdeveniments de l'últim quart de segle li han donat una bona part de raó. En general, per «postmodernitat» cal entendre qualsevol revisió crítica del llegat del racionalisme il·lustrat. Algunes d'aquestes impugnacions consideren que el projecte modern està simplement exhaurit; altres, que només està inacabat i cal actualitzar-lo. La postmodernitat va aparèixer, doncs, com la consciència d'una determinada situació històrica i, en conseqüència, apuntava a qüestions que van molt més enllà del debat filosòfic de caire acadèmic. La condició postmoderna a la qual es referia Lyotard, és encara la nostra pròpia condició? L'edat moderna va recórrer als grans relats (l'emancipació del ciutadà, la realització de l'Esperit, la societat sense classes) per legitimar o criticar els seus sabers i els seus actes. Però, on resideix la legitimació després dels relats? El saber postmodern pot ajudar a refinar la nostra sensibilitat per copsar les diferències i a reforçar la nostra capacitat de suportar l'incommensurable. Aquesta primera edició en català de La condició postmoderna vol ser alhora un reconeixement del caràcter agosarat i innovador de l'obra i una constatació de la seva vigència.