Un escriptor és una persona normal i corrent, si de cas més sensible i, per tant, més fràgil. L'escriptor no parla en nom del poble ni de la justícia. La seva veu no pot deixar de ser feble, però és justament en la veu singular d'una persona que hi ha l'autenticitat.
El que vull dir aquí és que la literatura només pot ser la veu de l'individu, i que sempre ha estat així. Quan la literatura es converteix en el càntic del país, la bandera del poble, la veu del partit o el portaveu d'una classe o d'un grup, pot ser usada com un instrument de propaganda poderós i imparable, però perd allò que és inherent a la seva naturalesa per transformar-se en un succedani del poder o del profit