En les dues darreres dècades del segle XX, les grans ciutats han deixat de ser-ho: ara són megaregions que interconnecten diferents nuclis urbans creant xarxes i dinàmiques econòmiques pròpies. Segons Richard Florida, autor de prestigi i èxit als Estats Units, la fluïdesa de relacions entre aquests centres determina la solidesa de les economies. Dit d’una altra manera: la megaregió és, ara, la unitat econòmica que funciona com a indicador de l’economia mundial, per sobre dels estats.
L’autor proposa les variables que cal tenir en compte a l’hora de classificar les megaregions: d’entrada, el volum de producció i l’especialització sectorial; però també característiques de tipus social com el preu de l’habitatge, la seguretat, els amics, l’accés a la cultura i factors més intangibles com la bellesa estètica de l’indret o la personalitat de les ciutats. Tot plegat converteix l’indret on vivim en una tria crucial per trobar la felicitat, ja que hi ha megaregions indicades per a parelles heterosexuals, gais, solters i, segons l’etapa de la vida que es viu i el pressupost amb què es compta. En una classificació sense precedents, Florida situa l’eix Barcelona-Lió, ramificat fins a València i Marsella,
com l’onzena megaregió mundial, just darrere de les grans megalòpolis. És l’única que supera les fronteres