«Possiblement cap politòleg, historiador o tutti quanti es contrarie si hom assenyala que el blaverisme -això és, l?anticatalanisme valencià- ha vingut a ser aproximadament la versió vernacla, contemporània, del vell moviment reaccionari entre valencians. Fet i fet, a aquest, en línies generals, se l?ha identificat pel seu fort component xenòfob, per la radicalitat del seu nacionalisme espanyol o pel seu antiintel·lectualisme i, no en va, han estat els sectors de la dreta en tot el seu amplíssim ventall, catolicisme oficial inclòs, els qui inicialment, i encara ara, instigaren, recolzaren i alimentaren la seua existència política, mediàtica i sociològica. És, segurament, en aquesta adscripció de caràcter més general on el blaverisme deixa de ser un fenomen estrictament local, sovint injustament menystingut des de fora, per passar a ser-ne un de compartit per tots els europeus. Tot plegat no és nou ni, per descomptat, exclusiu dels valencians, però sí prou singular com per merèixer certa atenció. Singular perquè, en la mesura en què és valencià, s?insereix de ple en l?univers sentimental, històric, polític i cultural dels catalans i de les seues tensions en el context espanyol. Singular, també, en el sentit que ha estat motiu d?imitació en altres territoris que comparteixen aquesta proximitat amb Catalunya com és el cas de les Balears i d?Aragó.»