El somni és una obra complexa i singular, capaç de mirar-se de prop i amb un gran sentit de l’humor els aspectes més prosaics de la vida quotidiana però també d’elevar-se fins a les idees filosòfiques més transcendents. Metge, tancat a la presó per acusacions de malversació i corrupció, comença a somiar i se li presenten el personatge del rei mort recentment, Joan I, i dels personatges mitològics Orfeu i Tirèsies, amb els quals obre un diàleg en què discuteixen des de la immortalitat de l’ànima, d’algunes aficions excessives o dels defectes i virtuts d’homes i dones. Bernat Metge, membre de la Cancelleria i secretari de Joan I i de Martí l’Humà, és considerat el millor prosista català del XIV i una de les plomes més interessants i originals de tota la literatura medieval. El somni conserva, sis segles després, tota la capacitat de sorprendre’ns i de divertir-nos. Alba Dedeu, que en fa l’adaptació al català actual, ha publicat el recull de contes Gats al parc (Premi Mercè Rodoreda 2010). És traductora de l’anglès i l’italià.
Tres historias que exploran la intimidad, la memoria y las sombras que nos habitan
Bernat Metge va néixer entre 1348 i 1350 al cor d’una Barcelona de 35.000 habitants. Sovint se l’ha considerat com un dels primers escriptors humanistes catalans, i si bé avui sabem que aquest qualificatiu és inexacte (Metge era encara un autor medieval), el que no ha canviat és la seva consideració com un dels millors prosistes de la nostra litetarura, i com un cim de les nostres lletres. Vinculat a la cort, acusat, perseguit, empresonat (escriu Lo somni des de la presó), i finalment resituït, és un autor que tots coneixem, però que no sempre hem llegit més enllà de Lo somni, la seva obra mestra, però no la única. La carrera d’escriptor de Bernat Metge, professional de la ploma al servei de la Cancelleria reial, és breu però intensa i plena d’aventures intel·lectuals. Metge era un escriptor de natura d’anguila, esmunyedís. Jugava amb foc i no es cremava. No feia servir guants d’amiant, sinó l’enginy, la sàtira, la comicitat i la paradoxa. A la tercera dècada del segle XXI, aquestes aventures intel·lectuals no han perdut vigència: posen en entredit llocs comuns suats, esmussen l’enginy amb la sàtira i la ironia, i permeten gaudir d’una afinada destresa literària i d’un devessall d’agudesa i d’intel·ligència.