Ingrata pàtria

| hace 4 meses

Una novel·la que colpeix des de la primera pàgina perquè recupera un episodi que, malgrat la seua importància, ha quedat massa temps soterrat en la memòria col·lectiva: els últims dies del doctor Joan Peset Aleixandre. Martí Domínguez reconstrueix la seua figura amb una combinació de rigor històric, sensibilitat literària i una mirada moral que evita el maniqueisme. Peset, rector de la Universitat de València, metge prestigiós i defensor convençut de la República, es converteix en símbol d’una època en què la ciència, el progrés i la democràcia foren castigats amb una duresa implacable. La novel·la s’estructura en capítols que alternen veus i punts de vista, creant un mosaic narratiu que permet entendre no sols el destí de Peset, sinó també el dels altres tres condemnats que foren afusellats amb ell als terrenys de Paterna. Domínguez fa reconstruccions literàries de testimonis reals per donar forma a un relat que respira veritat. El lector acompanya els reus en les seues últimes hores, però també entra en la ment dels botxins, dels funcionaris, dels militars i d’aquells que, per acció o omissió, contribuïren a perpetuar la maquinària repressiva. Un dels aspectes més colpidors és la traïció que patí Peset per part d’alguns companys de la pròpia universitat. Domínguez retrata amb precisió com les rivalitats personals, les enveges i els ressentiments poden convertir-se en armes letals quan un règim autoritari ofereix l’escenari propici. El segon judici, forçat malgrat una absolució prèvia, mostra fins a quin punt la venjança i la necessitat d’exemplaritat marcaren la postguerra. Peset, conscient del seu destí, reflexiona sobre la seua família, sobre el dolor que els causarà i sobre la fidelitat a unes idees que, per a ell, eren inseparables de la dignitat personal. La novel·la incorpora també episodis històrics que amplien el context i reforcen la sensació d’un país sotmés a una repressió sistemàtica. Apareix la traïció als milicians a la Puebla de Valverde, camí de Terol, o la figura del soterrador Leóncio Badía, obligat a treballar al cementeri de Paterna i que, malgrat la pressió i el risc, ajudava les famílies a identificar els cossos mitjançant retalls de roba, botons o xicotets objectes personals. Domínguez recupera aquestes històries amb respecte i sense dramatismes innecessaris, deixant que siga la realitat mateixa la que parle. El llibre també dona veu als altres tres condemnats, que entenen perfectament que la seua mort està lligada a la del rector. Les seues reflexions, plenes de lucidesa i resignació, mostren com la repressió franquista no actuava només contra dirigents o figures públiques, sinó contra qualsevol persona que haguera estat vinculada, encara que fora mínimament, a la República. La guerra havia acabat, però la violència continuava com una eina de control i de por. Llegint "Ingrata pàtria" és inevitable pensar en altres obres de Domínguez. A "La sega", l’autor retrata la vida a les masies i la pressió constant entre maquis i forces de l’ordre, mostrant com la violència i la sospita marcaren la vida rural durant anys. A "L’esperit del temps", explora el nazisme a través d’un científic que participa en programes de selecció racial, analitzant xiquets polonesos o eslaus per determinar si podien ser germanitzats. En tots dos casos, Domínguez reflexiona sobre com els totalitarismes poden transformar la vida quotidiana i portar persones corrents a situacions extremes. "Ingrata pàtria" completa aquest tríptic amb una mirada centrada en la repressió franquista i en la responsabilitat individual dins d’un sistema injust.