Diré que m'ho he inventat

Premi BBVA Sant Joan «per la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla, defugint els tòpics».

Quina filla gosa parlar clarament de la mare? Cal recórrer a la literatura per fer-ho, posar en dubte la realitat i si cal inventar. El que podria haver estat un dels dies més feliços de la vida de la Marina, el del naixement de la seva única filla, va ser linici duna relació gens exemplar. Unides per un vincle atàvic de pertinença i alhora terriblement distants, mare i filla no es van entendre mai.

Arran de la tornada a la ciutat i al pis on va viure amb la mare, morta fa anys, la filla mira de reconstruir retalls de la vida de la Marina. Unes quantes fotografies, alguns objectes i, sobretot, la seva experiència com a filla són els materials a partir dels quals emergeix la figura duna dona solitària i lluminosa, filla dimmigrants francesos, dextracció treballadora, amb gustos burgesos, trasplantada a la grisa Barcelona dels anys cinquanta, que veu truncat el seu somni de ser actriu; una mare inestable mentalment, vital i depressiva, a voltes seductora i a voltes cruel.

En el transcurs daquesta recerca, i amb el desig, també, que lescriptura actuï delixir de loblit, Marta Marín-Dòmine, la mala filla, desafia els codis imposats a un amor que sha pretès des de sempre inqüestionable. El resultat: una història íntima i alhora universal, amb tons gòtics, una lúcida reflexió sobre qui som i què transmetem i sobre els límits i la «veritat» de lescriptura, i un magnífic relat, ambiciós, sensible i colpidor.