El Papus (1973-1987). Contrapoder informativo en la Transición española

El tardofranquisme necessitava, a principis dels anys setanta del segle XX, transmetre la imatge que la premsa era liberalitzada i per fer-ho va emprar l'estratègia de deixar un cert marge d'actuació a les publicacions no diàries. Una d'aquestes, el setmanari satíric 'El Papus', es va atrevir a fer crítica política a través d'un humor rupturista. El primer objectiu que es van marcar des de la redacció fou demolir els pilars del règim, sòlids fins i tot després de la mort del dictador, però amb el pas del temps s'anà posant al centre de la crítica aquells que abusaven dels poders de l'Estat, sense distinció d'ideologies ni d'institucions. En les historietes es va evidenciar també la insatisfacció davant les cessions de l'oposició política i la gestió governamental del PSOE. La història del periodisme espanyol recupera amb aquest llibre les vicissituds de la revista d'humor que va assolir el tiratge més alt entre octubre de 1975 i juliol de 1976; i també, l'experiència del primer mitjà de comunicació que va patir, en democràcia, un atemptat terrorista amb una víctima mortal.