GOULD

Stephen Dixon (Nova York 1936 – Towson 2019) va publicar el seu primer llibre amb quaranta anys. Malgrat haver estat nominat dues vegades per al National Book Award (Frog, 1991; i Interstate, 1995) i haver guanyat premis tan prestigiosos com l’O. Henry i el Pushcart Price, va ser un «escriptor secret» o un «escriptor d’escriptors», la qual cosa ens ha de portar a reflexionar sobre la naturalesa de l’èxit i les seves servituds, que mai van interessar a Dixon. Els seus relats van aparèixer a les revistes més importants dels Estats Units, excepte en una: The New Yorker va rebutjar sistemàticament cadascun dels cent cinquanta relats que Dixon els va enviar. La seva extensa obra — divuit novel·les i centenars de relats— ha estat publicada en més de quinze editorials estatunidenques. Aquesta dispersió s’explica perquè «els editors sempre m’assenyalen la porta quan els presento un manuscrit: mai guanyen prou diners amb mi». Stephen Dixon mai no va escriure per satisfer jurats o editors, sinó perquè escriure era la seva vida. El sentiment d’orfandat que va recórrer els seus lectors quan va morir dona una idea clara de l’estima i admiració que es va saber guanyar el gran Stephen Dixon.