Ningú em va parlar de tu

De vegades, per ser tu mateixa, has de deixar tota la teva vida enrere.

La vida de la Carolina ja no és perfecta: el divorci, les baralles constants amb la seva filla, i ara l’agonia del seu pare, el final d’una saga de l’alta burgesia catalana. La seva mare els va abandonar quan era una nena i d’ella només en coneix l’absència. Però una descoberta inesperada la porta fins a en Gabriel, l’amant de la seva mare i potser també el seu assassí. Amb ell coneixerà aquella jove indomable que es va resistir a ser una irreprotxable esposa burgesa, una troballa que farà que la Carolina es replantegi la vida.

Un retrat dels anys seixanta en què conflueixen els últims balls de gala i els primers concerts de rock, el s’Agaró més esplendorós i els banys de la Barceloneta, la rigidesa de la classe alta i els somnis de barriada, i on apareixen personatges com ara Liz Taylor, els Sírex o Simone de Beauvoir.

«Com que mai no m’he assemblat al pare, vaig decidir que la mare m’havia parit a semblança seva abans de deixar-me a la meva sort. Però en realitat, sense ella al meu costat, només m’assemblava a mi mateixa. Sentia que no encaixava a la foto de família, com no encaixa una peça vermella en un puzle que reprodueix un cel ras. I la coïssor d’aquella pregunta que he sentit tantes vegades: “I aquests ullassos de la nena, d’on han sortit?”. Sempre els meus ulls, d’un blau estrany. [...] Blau de mars freds i solitaris, com si haguessin volgut advertir-me del meu destí. Aquells ulls havien de ser herència de la meva mare».