QUAN VA PARLAR EL BUDA

«M’imagino un món nou fora d’aquesta tendresa, que en forma de fortalesa m’allunya de la tempesta i em nega amb la vida la comunió.Sé que rere aquesta presó d’aigua, carn, sang i bellesa hi ha, com jo, noves vides que saluden a trenc d’alba el nou dia, amb la gran alegria de viure i també estar mort de por.Els colors, aquí vermells i passionals, són de bressol i de terra i suro en un mar d’emocions de pau quan sé que a fora tot és guerra.És aquesta la protecció que el cos femení amaga. La màgia de la maternitat, donadora de vida, una oda al vertader amor, un compliment de l’autèntica creació, la llum que em guia a la sortida.Si en el ventre on jo visc tot té un ritme i milers de sabors, com ha de ser de maca l’existència? Com ha d’estar pintat l’exterior? Que ploro per tenir experiències i em moro de sentir, per primera vegada, el batec d’un petit cor.»