Set homes i un lloro

Desaparegut prematurament als 65 anys, a causa de la covid, el periodista Toni Coromina, “inquiet i viatger, hippy de primera volada, va ser una de les figures mes visibles de la contracultura juvenil que als anys 1970 volia sacsejar la societat conservadora de Vic”. Músic circumstancial, molt proper a Quimi Portet, va escriure El que la sigue la persigue. Biografía tolerada de El Último de la Fila. Durant anys va col·laborar a La Vanguardia, primer en el suplement de sàtira política El Burladero, que coordinava Jaume Collell, despres en les tires del ninotaire Ventura, i finalment amb una columna a la secció “Viure”. El llibre aplega vint-i-tres articles seus, publicats entre 2011 i 2020 a La Vanguardia, a La Resistencia i a Nació Digital, que reflecteixen “una mirada sobre el món apresa durant anys de disfrutar anant a contracorrent”. Quan el llegeixes, escriu Puntí, “t’arriba la seva veu trencada i una mica rogallosa, el somriure complice, la pausa curta just abans de deixar caure un succes, una sentencia o un record que havien engegat la conversa, i que sovint s’acabava amb una mitja rialla, un gest d’admiració, un silenci per calibrar l’abast del que acabava de dir.”