Josep Maria Sala Valldaura

No hi ha cap cultura que desconegui el riure, no hi ha cap tribu ni cap poble que no l'utilitzi per aplegar-se o per marginar, per aprovar les conductes que tothom aprova o per condemnar les que la comunitat rebutja. Per molt que ningu no en pugui garantir l'eficacia comunicativa, tant el cinema, el teatre o les novel·les com els acudits i les bromes subministren moments i motius per al riure i el somriure. Tanmateix, els assaigs dedicats a comprendre el fenomen del riure son escassos perque no es gens facil d'explicar'lo. El camp que abraça el riure -la comicitat i l'humor- es tan extens que fa de molt mal limitar: pel que toca a la seva teoritzacio i comprensio general, te lligams amb la filosofia, la medicina, la sociologia i l'antropologia. I quant a la practica, es relaciona amb tot un seguit d'activitats que van dels espectacles d'entreteniment a la ironia mes intel·ligent, de la parodia cruel a la facecia mes candorosa.Partint d'estudis solvents que fan autoritat, l'assaig Pensant el riure reflexiona sobre la hilaritat recorrent a textos literaris i a acudits populars, sense negligir allo que ens suggereixen les imatges.

A l’hora d’escriure una poètica personal, la confiançai la desconfiança no solament en l’obra pròpia, sinótambé en l’abast cognoscitiu de la Poesia, es barregende mala manera. Per exemple, l’entusias

El teatre menor de les últimes dècades del Segle de les Llums com a gènere fidel a la seva secular tradició però susceptible als canvis socials coetnis. Autors bàsics, evolució, tradició, pactes ideo

El propósito de este libro es establecer las líneas generales de la tragedia neoclásica española y examinar sus obras y aspectos más relevantes. El autor atiende especialmente al período comprendido entre 1766 y 1773, los años en que el teatro recibio el apoyo institucional del conde de Aranda como presidente del Consejo de Castilla, y compara ese periodo con los primeros pasos de la tragedia y con la evolucion posterior, que se diluye sin grandes rupturas hasta el triunfo del romanticismo. Se tratan en el libro las cuestiones relacionadas con la leccion y la argumentacion, aparecen referencias a la preceptiva y a la politica cultural, y consideraciones sobre la recepcion y sobre la influencia de la tragedia clasica francesa, presente a traves de las traducciones. Se recoge en un apendice una relacion de las tragedias del siglo XVIII por orden alfabetico de autores, con algunos comentarios particulares sobre las obras mas destacadas.

Con un prefacio de René Andioc, la presente obra se ocupa del papel desempeñado por la escena de la ciudad condal en el conjunto del panorama teatral español; se interesa por la programación, la escenificacion y la acogida de autores y obras que tanto siguen el concepto dramatico de la espectacularidad barroca, como ensayan lo sensible o el nuevo gusto por la ilusion teatral, por el dialogo y la caracterizacion a partir de perjosajes y temas cotidianos. Explica las razones esteticas y eticas de los viejos y nuevos lenguajes teatrales desde la semiologia y la teoria de la recepcion, a partir de la lectura atenta de las carteleras y los anuncios, la reglamentacion y las consideraciones sociologicas. Se hace especial hincapie en las preferencias del publico, en algunas obras de exito y en la tarea de quien dirigiera a comienzos del siglo XIXLa casa de les comedies, de Manuel Andreu Igual. Este excelente trabajo sirve asi para conocer no solo la literatura dramatica que se represento en Barcelona, sino tambien el teatro español de las postrimerias del Setecientos y de las primeras decadas de la centuria siguiente.

###############################################################################################################################################################################################################################################################

Amb les paraules pots ser el que vulguis, pots arribar a tot arreu, pots fer i desfer. Les paraules són la millor disfressa perquè les tens sempre al teu abast i t'obeeixen .

A més a més de fer un repàs a la tradició artística del silenci, aquest assaig comenta les diverses funcions que duu a terme en la poesia, tot intentant d’aclarir quines són les causes i incitacions

"I la fusta del vers / amb el tèrmit del viure!" Així acaba Flors i carboni, el catorzè llibre de poemes de Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947). D'alguna manera,aquesta conclusió en resumeix e

Els capítols de La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic han estat confegits amb materials diversos, alguns de caracter teòric i altres arranats a la lectura de la practica creativa. Calia provar de fer ciència amb prou reflexió filosòfica, però des de la individualitat de cada exemple poètic. Calia redactar amb cossos de lletra distints, ja que la poesia no és una ciència verificable i es resisteix a ser explicada, fins i tot poèticament. Per aquesta raó que desborda la racionalitat, algunes aproximacions de La serp i la poma han estat fetes utilitzant eines metodològiques de caracter lògic, però s'alternen amb acostaments en què s'ha emprat la metafora com a camí més dreturer.

Per a l'amant, l'esser estimat es la transparencia del món. Allo que transllueix en l'esser estimat es l'erotisme diví o sagrat. És l'esser ple, il·limitat, que la discontinutat personal ha deixat de limitar. Es, en un mot, la continutat de l'esser percebuda com un lliurament a partir de l'esser de l'amant. Hi ha una absurditat, una barreja horrible en aquesta aparença; pero a traves de l'absurditat, la barreja, el patiment, copsem una veritat que te quelcom de miraculos. En el fons, en la veritat de l'amor, res no es il·lusori: per a l'amant -potser nomes per a l'amant, pero tant li fa- l'esser estimat equival a la veritat de l'esser. L'atzar vol que a traves seu, una vegada esvada la complexitat del mon, l'amant hi percebi el fons de l'esser, la simplicitat de l'esser. Georges Bataille. L'erotisme.

No volia que els mots fossin els blasmes