Marina Tsvetàieva

Durant la decada de 1930 ?la decada de la miseria i de la prosa?, en apartaments foscos de diverses ciutats franceses, Marina Tsvetaieva va escriure les peces que formen part d?aquest volum: El Diable, La mare i la musica i La casa del Vell Pimen. Tres relats que fan sortir a la llum els llocs amagats de la infantesa de Tsvetaieva. El seu mon, dominat per les tres emes (la mort, la mare i els mots), es un mon profundament sensorial i desconegut, del qual acabara brollant tota la seva poesia. Prohibida a la Unio Sovietica fins a vint anys despres de la seva mort, Marina Tsvetaieva (1892-1941) es una de les grans poetes de la historia de la literatura russa. Va escriure poesia, teatre i prosa i va malviure tant a l?exili com en un Estat sovietic que la va aillar i la va maltractar fins a fer-la desapareixer. En aquest volum, l'autora parla amb vivor d?allo que es mort, d?allo que es enterrat en els records d?una memoria amb filtre infantil. Amb una llengua plena de paranys, de jocs, de ritmes i de rimes, i amb un imaginari carregat d?imatges i referencies religioses, culturals, linguistiques i infantils, les tres peces del volum ens serveixen per presentar la prosa d?aquesta creadora fervorosa per primera vegada en catala.

Ce recueil de textes, étagés de 1922 à 1936, années de l’émigration et de la prégnance du souvenir, nous fait (re)découvrir les voix majeures de la poésie russe du début du siècle. Lyrisme, rencontre

Durant la decada de 1930 la decada de la miseria i de la prosa, en apartaments foscos de diverses ciutats franceses, Marina Tsvetaieva va escriure les peces que formen part daquest volum: El diable, La mare i la musica i La casa del Vell Pimen. Tres relats que fan sortir a la llum els llocs amagats de la infantesa de Tsvetaieva. El seu mon, dominat per les tres emes (la mort, la mare i els mots), es un mon profundament sensorial i desconegut, del qual acabara brollant tota la seva poesia. Prohibida a la Unio Sovietica fins a vint anys despres de la seva mort, Marina Tsvetaieva (1892-1941) es una de les grans poetes de la historia de la literatura russa. Va escriure poesia, teatre i prosa i va malviure tant a lexili com en un Estat sovietic que la va aillar i la va maltractar fins a fer-la desapareixer. En aquest volum, l'autora parla amb vivor dallo que es mort, dallo que es enterrat en els records duna memoria amb filtre infantil. Els relats que aqui publiquem formen part, sens dubte, dels mes fascinants i personals de la literatura russa del segle xx.

La voix de Tsvétaïéva résonnait de quelque chose dinconnu et deffrayant pour loreille russe : linadmissibilité du monde. Ce nétait pas une réaction de révolutionnaire ou de progressiste revendiquant

La voix de Tsvétaïéva résonnait de quelque chose dinconnu et deffrayant pour loreille russe : linadmissibilité du monde. Ce nétait pas une réaction de révolutionnaire ou de progressiste revendiquant

« Je taime et je veux coucher avec toi, cette concision nest pas permise à lamitié. Mais je le dis dune autre voix, presque dans le sommeil, profondément dans le sommeil. Je sonne tout autre chose qu

Dos grandes poetas perseguidas por el estalinismo. Marina Tsvetáieva vivió la persecución política, aun en el exilio en París. Su regreso a la Unión Soviética significó su aislamiento definitivo, el de un regimen que la anulo y, finalmente, la condujo al suicidio en 1941. Anna Ajmatova, que tambien vivio la purga del regimen, pudo sobrevivir a el, incluso su obra y su vida fueron objeto de un proceso de rehabilitacion. Una antologia sobre el amor y el desamor, la humillacion y la resistencia, la desesperacion y el anhelo, que abarca todos los periodos de creacion de las mejores poetas rusas del siglo xx.

« Je taime et je veux coucher avec toi, cette concision nest pas permise à lamitié. Mais je le dis dune autre voix, presque dans le sommeil, profondément dans le sommeil. Je sonne tout autre chose qu

El canto y la ceniza, antología seleccionada, traducida y comnetada por Mónika Zgustova y Olvido García Valdés, da cuenta de manera amplia y significativa de la obra de Anna Ajmátova y Marina Tsvetáieva, las dos grandes poetas rusas del siglo XX.

La poesia de Tsvetaieva ens obre l''''anima de bat a bat.Poeta del foc, psique russa, sibil·la: Tsvetaieva no admet cap etiqueta perque en crea una de propia. No accepta lleis ni en lescriptura ni en lamor: per a ella, vida i literatura signifiquen la mateixa cosa un apassionament lliure i fervoros. Els dos reculls de poemes que componen les Fites, publicats ara en catala per primer cop, es van escriure entre 1916 i 1920: entre el darrer any de la Russia tsarista, les revolucions de febrer i octubre del 1917, la precarietat immediatament posterior i la mort per desnutricio dIrina, la segona filla de la poeta. Les Fites representen linici de la maduresa literaria de Tsvetaieva, la seva entrada al panorama de recitals i el reconeixement per part de la critica i dels companys de lEdat de Plata: Akhmatova, Pasternak, Mandelstam, Balmont... La poeta desplega un imaginari complex i personal, en el qual amor i amistat, maternitat i infantesa, ciutat i ruralia, tradicio ortodoxa i magia gitana, somnis i quotidianitat, i desig hi conviuen enllaçats pel vincle ancestral de la poesia i la musica.Prohibida a la Unio Sovietica fins a vint anys despres de la seva mort, Marina Ivanovna Tsvetaieva (Moscou, 1892 Ielabuga, 1941) es una de les grans poetes de la historia de la literatura i una veu inclassificable. Dadolescent, pogue estudiar i viatjar per Europa i, a divuit anys, sautoedita el primer recull de poemes. Pero el moment politic la condemna a la precarietat i lalienacio: sexilia primer a Praga, despres a Paris i torna a lURSS lany 1939. Alla se suicida a quaranta-vuit anys, despres de ser evacuada de Moscou a causa de lentrada de lexercit nazi. Malgrat el seu periple, ens llega una obra vasta i particularissima, que inclou poesia, prosa, teatre, assaig, dietaris, correspondencia, i traduccions de Rilke, Baudelaire o Lorca.

« Est-ce femme ? est-ce flamme ? C’est une âme qui se damne. – Ta mort ! – Mon plaisir ! Danserai à en mourir ! » M.T.En 1922, Marina Tsvétaïeva écrit en russe un poème qui s’inspire du célèbre cont

Marina Tsvetaievaren testu hau, emakumeen arteko amodioari buruzkoa, Natalie Clifford Barney-ri zuzendua da; erantzun bat haren 1918ko Pensées d'une amazoneri. Tsvetaievak jeinu askea erakusten digu Ene anaia femeninoan, ahalmen poetiko dirdiratsua, hizkuntzaren apaintasun musikala, testu lesbiko ederrenen artean kokatzen dutena. Marina Tsvetaievak sakon aztertzen du maitasun femeninoa, eta bereziki lotzen zaio elkar maite duten eta haur bat edukitzerik ez duten bi emakumeren kezkak definitzeari. Asmo hori gaindituz, orrialde ahaztezinak eskaintzen dizkigu emakumeaz, gizonaz, amodioaz eta bizitzaz. "OIrakurri dut zure liburua. Idazten duten emazte guziak bezala zatzaizkit hurbila. Ikusi zintudan egunaz geroztik pentsatzen dut zugan...""

Aquest llibre dibuixa un recorregut per la vida i l'obra de dues poetes russes que van inserir amb majúscules la seva obra dins la literatura universal. La poesia d'Anna Akhmàtova (1889-1966) és eleg

Los poemas que componen la presente antología nos hablan de la experiencia de dos mujeres: el amor y el desamor, la humillación y la resistencia, la desesperación y el anhelo, la creación y la monotonia de la cotidianidad, la crueldad de la historia y la ternura como sentimiento de la vida. El canto y la ceniza, antologia seleccionada, traducida y comentada por Monika Zgustova y Olvido Garcia Valdes, da cuenta de manera amplia y significativa, de la obra de Anna Ajmatova y Marina Tsvetaieva, las dos grandes poetas rusas del siglo xx. Este volumen incluye Requiem y Poema sin heroe, obras maestras de la primera, y Poema del fin y 'aPor el Año Nuevo!', de la segunda, asi como un generoso conjunto de composiciones de las dos poetas, que abarca todos sus periodos de creacion. El volumen busca mas que el estricto orden cronologico 'un ritmo de lectura convincente que retuviese en todo momento -como proponen las traductoras- la intensidad del canto y la amarga, leve, gravedad de la ceniza'.

« Rainer, le soir tombe, je t’aime. Un train hurle. Les trains sont des loups, les loups c’est la Russie. Pas un train, non – c’est toute la Russie qui hurle après toi. Rainer, ne sois pas fâché cont