La ira

La ira és la manera més forta i segura de dir no. Sorgeix de la preocupació intensa per alguna cosa, duna manera concreta dentendre el món o de la identificació amb algú. És també la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals.
La ira ens porta molt més sovint a un simulacre dagressió que no pas a una agressió real, encara que no hàgim fet cap exercici estoic. És un avís del cos que ens il·lustra sobre el funcionament del món. La ira ens pot trasbalsar i enfortir, ens pot alliberar de viure una vida submisa o de repetir una versió rebaixada de les vides dels altres. Però la bèstia no es pot dominar mai del tot. La tenim sempre molt a prop, a la cova, mig adormida; hi hem de baixar tot sovint per presentarli els nostres respectes.
La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de lassaig català.
«Els set assajos breus que formen la col·lecció Pecats capitals shan dimaginar com un dic de contenció per evitar que amb la pèrdua del llenguatge religiós sen vagi una manera dentendrens a nosaltres mateixos que no té res de relativa. La convicció que els pecats no assenyalen el buit dun mer constructe social, sinó que descriuen alguna cosa essencial que convé seguir sent capaços descriure. La proposta és de naturalesa vampírica: per tornar a insuflar sang en set mots anèmics, recórrer a la vitalitat de set assagistes joves»
Joan Burdeus, Núvol