Últims dies a l'Eixample

Una irònica elegia de lEixample i els seus habitants

«A cop dull dantropòleg extraterrestre, els habitants de lEixample salimenten de paella precuinada i sangria, vesteixen roba dexplorador i samarretes de colors i calcen xancletes, sovint arrosseguen una maleta amb rodes i tenen una gran afició a lautofotografia monumental. Jo era un anacronisme molest, una nosa per al progrés».

En Deulofeu no és un escriptor com els altres. Tal com els maquilladors embelleixen el rigor mortis dels difunts, els obituaris que ell redacta per a una funerària són un bàlsam momificador per a glòria del traspassat i record damics i de parents.

Nascut i alletat a lEixample, viu en un edifici propietat de la seva família dençà de la seva construcció, la Casa Deulofeu, que apareix en totes les postals. Ara, lambició ha portat la darrera tongada de la nissaga de burgesos a trinxar el casal dels avantpassats i convertir-lo en apartaments i despatxos per llogar-los a preu dor. Ell, lúnic que no ha cedit a la temptació de lespeculació i lèxode, es resisteix que el facin fora de casa quan ja no té ni edat ni cintura per canviar de paisatge i dhàbits. LEixample és el seu finisterre particular i no està disposat a rendir-se i abandonar-lo.