Volves negres

Aquest és un relat que se situa a finals dels anys seixanta del segle passat, i barreja la descripció d’un barri suburbial, un barri obrer, Santa Eulàlia, amb les angoixes d’un noi que, en el seu primer any a l’institut, camina amb pas insegur cap a l’adolescència i pugna per descobrir un món que li és encara invisible. La seva és una visió ingènua i desconcertada, a voltes estupefacta davant el desordre i la injustícia que l’envolten; des de la caòtica educació on es veu condemnat, passant per la influència de la religió, fins al silenci i la desesperació dels vençuts que sobreviuen com poden sense renunciar a la memòria. Però aquesta novel·la, a més d’una contribució a la memòria col·lectiva d’aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat, també ha acabat sent una mena d’anecdotari familiar de gent senzilla, d’aquella mena de gent que podem trobar arreu del planeta i que són la base de la humanitat. Les volves negres eren partícules petites i lleus que sortien de les xemeneies de les fàbriques de Santa Eulàlia. El vent se les emportava, les mantenia en suspensió i després les deixava caure suaument sobre els carrers i les places, sobre els terrats i la roba estesa de les famílies obreres que treballaven a les mateixes indústries des d’on s’enlairaven les volves. Tot ho empastifaven, aquelles volves, expressió d’un món opressiu i reclòs, vençut i anguniós, de clarobscurs i poques esperances.