Abraçades

La Victòria Molins ens introdueix en aquest llibre, segona part del publicat anteriorment [Estava a la presó i em vau visitar, Claret 2016], a un conjunt de vivències i testimonis de moltes persones que pateixen la pèrdua de llibertat. Ens fa arribar des d´una perspectiva fresca i directa el patiment i les vivències d´interns i internes que estan reclosos en els centres penitenciaris de Catalunya, que des de l´any 1983 gestiona la Generalitat. Voldria remarcar la referència a tres persones, ja traspassades, però que varen deixar un empremta molt important en l´àmbit de les presons catalanes i en l´espai de les persones que pateixen al carrer, algunes de les quals acabaven ingressant a la presó. M´estic referint al germà de La Salle Adrià Trescents, a sor Genoveva Masip, Filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, i al pare Manel Pousa. Crec que la Viqui les ha tingut com a referents, això sí, des de la seva manera de fer i entendre la tasca d´acompanyament als reclusos i recluses. Hi ha una altra cosa que m´ha cridat l´atenció. Ella anomena les persones que ha acompanyat o acompanya amics. Això podria semblar una mica fingit. La Viqui s´ho creu i ho viu així. La part final del llibre està dedicada als polítics que hi ha a la presó, als quals formula dues preguntes: que n´has après i d´on has tret la força. Els testimonis són d´una fermesa, convicció i honestedat molt impactants. Al mateix temps, reconeixen que de totes les situacions que et toca viure a la vida se´n pot aprendre. (Fragments del pròleg d´Ignasi Garcia Clavel).