El batec de la fosca

Mitjançant les cartes que Eugènia envia a Martí, la paraula ferma i precisa de Miquel Àngel Vidal recrea, amb una gran habilitat estilística, una veu femenina que evoluciona amb el pas del temps i de les experiències a l’estela d’un miratge. Una sospita va prenent forma a mesura que avança la novel·la: hi ha algun secret que enteranyina la vida de Martí, que endega l’espai per a la mentida. Entre l’amor més absorbent i el desencís més eixut, ressona la remor trencadissa d’un batec, d’una palpitació insistent, freda, implacable. «Em vaig quedar a la cambra ajaguda, despullada, sense moure’m. (...) I de sobte, la fosca començà a bategar. Primer com la remor d’un tren que avança de molt lluny. Després amb un batec fluix i precís com el pols dun rellotge. I a cada cop es feia més fort, més obstinat, més soberg.»