El messies

Quan s’hagi estrenat la nostra versió d’El Messies, al Teatre Bartrina de Reus, el Messies ja haurà vingut, un any més, amb la seva càrrega més comercial que no pas mística. I, tanmateix, no importa gaire. L’adveniment del Messies és un tema recurrent i universal, que no cal reduir a les dates nadalenques. I menys encara si la perspectiva per a la seva anàlisi és la de l’humor. Quan vaig llegir The Messiah, de Patrick Barlow, em va sorprendre gratament la seva habilitat per riure-se’n del mort i de qui el vetlla. I, tanmateix, no es tracta d’una revisió iconoclasta, no hi ha cap burla a la tradició cristiana. La broma, la trama còmica (embolcallada amb la màgia de Händel), rau en la relació dels dos personatges-narradors de la història. Com en totes les obres de Barlow (totes prou hilarants), els dos membres de la companyia s’erigeixen en una curiosa parella còmica —en la tradició dels clowns clàssics—, per oferir-nos una paròdia del món del teatre i, alhora, dels temes que analitzen, amb un tint de teatre de l’absurd, que beu en les millors fonts de l’humor britànic, encapçalat pels Monty Python.

Cuando se haya estrenado nuestra versión de El Mesías, en el Teatro Bartrina de Reus, el Mesías ya habrá venido, un año más, con su carga más comercial que no mística. Y, sin embargo, no importa mucho. El advenimiento del Mesías es un tema recurrente y universal, que no debe reducirse a las fechas navideñas. Y menos aún si la perspectiva para su análisis es la del humor. Cuando leí The Messiah, de Patrick Barlow, me sorprendió gratamente su habilidad para reírse del fallecido y de quien lo cuida. Y, sin embargo, no se trata de una revisión iconoclasta, no hay ninguna burla a la tradición cristiana. La broma, la trama cómica (envuelta con la