El riu ve crescut

El vell pescador Toni i la seua filla Vicenta, el matrimoni de nouvinguts malaguenys format per Rosa i Paquiro amb la seua extensa família, el cego Isidro i la seua esposa Victoria, els problemàtics Chon i Jaime o l’ancià il·luminat Gaspar Gómez de la Rábida són alguns dels desheretats que malviuen en les xaboles instal·lades en el llit del riu Túria en plena postguerra i que hauran de patir la mortífera riuada de 1949. A partir de llavors, les seues vides s’entrecreuaran amb les d’altres personatges de barris populars de València, com el Carme, Natzaret i Campanar, sense imaginar que una nova i enorme riuada, la de 1957, tornarà a precipitarse tràgicament sobre el seu destí. Esta és la primera traducció al valencià d’'El río viene crecido', la novel·la amb què Maria Beneyto guanyà el Premi València de Literatura 1959, una narració indispensable, des del punt de vista literari i humà, per a conéixer amb tot realisme la misèria, però també la grandesa, d’una ciutat sempre contradictòria. Les riuades, més que assot de la natura, són, per a Beneyto, el símbol de les inhumanes condicions a què la societat de postguerra condemnà els valencians.