Garlanda

Hi ha persones com la Maria Rovira, coneguda als
escenaris com a Oye Sherman, que miren el món des
d’una estranyesa i una singularitat que el fan més divertit
i brillant. I que, malgrat el dol, el desconcert, les crisis i
les petites foscors inevitables, el celebren.

Garlanda és el gènere literari que ha inventat. Un fil
que ho travessa tot. D’aquest fil en pengen records
d’infantesa, etimologies de la llengua catalana que
s’obren com finestres, escenes domèstiques, taxonomies
impossibles, imperis romans construïts amb menjar,
cinema o pentinats. Hi ha joc i obsessió, llengua i
família, la mort del pare i el vertigen dels trenta. Cada
banderola té sentit per ella mateixa; juntes, formen una
constel·lació íntima.

Amb un humor fi i una lucidesa que podrien recordar
Nora Ephron o David Sedaris, però des d’Horta i amb
trenta i pocs anys, Maria Rovira debuta amb unes
memòries plenes d’ironia i tendresa, una garlanda per
enfilar el que ha passat i celebrar que existeixi.

«El dia que ens van explicar les hores a l’escola jo no hi era. M’aclaparava
tant la complicació que vaig decidir que intentaria viure sense saber dir
les hores correctament, que, total, tampoc em caldria, que com de greu
havia de ser allò. Aquesta sensació d’haver-me perdut la classe del dia
anterior m’acompanya força sovint. En algun moment totes les nenes van
aprendre a fer la vertical, i a fer-se trenes de donzella renaixentista, i a
fer factures, i a mantenir l’ordre en els seus espais, i a no perdre les coses, i
a tenir parella estable i un parell de fills, i no em van avisar».