I morir deu ser deixar d'escriure

Cent anys després del seu naixement i trenta després de la seua mort, i més enllà de les devocions i els odis que ha concitat, la figura de Joan Fuster s´imposa com la de l´intellectual més decisiu que ha tingut el País Valencià al segle XX. Més de seixanta llibres i de tres mil articles en la premsa ho adveren. Sens dubte, la seua obra de tema cívic, amb llibres tan influents i discutits com Nosaltres, els valencians, ha obligat a posicionar-se, a favor i en contra, tant els sectors polítics com els pensants del nostre país, i significa un abans i després en la consciència i en la reflexió dels valencians sobre nosaltres mateixos. D´altra banda, aquesta és una tessella més d´un immens mosaic lletrat, compost per milers de pàgines, que inclou la poesia, els dietaris, els aforismes, la crítica, la història, la traducció, l´articulisme que prenia com a tema tot el diví i l´humà, examinava el nostre món i en deia la seua, des de Sueca, amb una tenaç determinació. Considerat per molts un dels millors prosistes de la literatura en català, Fuster va voler ser i fou, per damunt de tot, un assagista, un agitador d´idees que volia oferir als seus lectors un grapat d´indagacions i propostes per a ser debatudes, amb l´esperança que engendraren més indagacions i més propostes, i que aquest debat compartit donara un saldo positiu, de distensió i de progrés. Diversa, dialogant, pugnaç, irònica, sovint contradictòria, la de Fuster és una figura complexa i polièdrica, i aquest llibre prova d´illuminar-ne alguns aspectes, a partir d´una lectura de molts anys.