INNOVAR O MORIR (CAT)

Tots aquells que ens dediquem a la recerca sabem per què ho fem. Ens mou una curiositat quasi infinita per saber més del camp en el qual treballem. I molts hem tingut la sort de veure, en els darrers anys, com barreres que semblaven impossibles de superar anaven caient, per exemple, en el món de la química. Em dedico a una especialitat, la química supramolecular, que gairebé no existia quan vaig començar la meva carrera científica als anys noranta. Ara, més enllà de les molècules, som capaços de crear materials en què les molècules es combinen per donar propietats sorprenents i quasi màgiques per als químics del segle passat. Hem excel·lit en recerca. I, com mostraré més endavant, a Catalunya ho fem molt bé. Però més enllà de l’enorme quantitat de nou coneixement que en el meu àmbit —com en molts altres àmbits científics— s’està generant a una velocitat vertiginosa, el que em motiva també, a mi i a molts dels meus col·legues, és la capacitat d’aconseguir que aquest coneixement es converteixi en coses pràctiques, que canviïn una mica la nostra vida, que repercuteixin en la nostra societat. Convertir la recerca en innovació és el somni de molts de nosaltres. Això, a Catalunya, no ho fem tan bé.