Jo pinto i prou

Francesc Fontbona de Vallescar (Barcelona, 1948). Doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona, d’on va ser professor ajudant (1971-1974). Numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1987) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1992), és soci honorari de The Hispanic Society of America, de Nova York (1993). Director de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya (1995-2013), on fou conservador (1978-95). Ha estat responsable d’art de la GEC (1970-77) i membre de les juntes de Qualificació i Exportació de Béns del Patrimoni Històric, del Ministeri de Cultura (1990-2002) i de la Generalitat de Catalunya (1983-2014), Junta de la qual fou president (2002-2014). President de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic des del 2011, ha estat comissari de nombroses exposicions arreu del món. És autor de La crisi del Modernisme artístic (1975, premi Crítica Serra d’Or), El paisatgisme a Catalunya (1979, premi Institut d’Estudis Catalans), Anglada-Camarasa (amb F. Miralles, 1981), Història de l’art català, 2 vols. (1983 i 1885), La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1823 (1992), Catàleg del Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (I-Pintura), amb V. Durá (1999), Josep Mompou (2000), i monografies de Carles Mani (2004), F. Torras Armengol (2005), Manolo Hugué (2006) i Pau Casals, col·leccionista (2013). Dirigí El Modernisme (2002-04), el Diccionari d’historiadors de l’art català —amb B. Bassegoda—, Pintura històrica catalana (2015), Pintura catalana. El Modernisme (2016) i Arts aplicades a Barcelona (2018). Recollí assaigs a Art, plaer o penitència? (2018), i publicà la novel·la La campana de vidre (2019). Ha estat guardonat amb tres premis de l’Associació Catalana de Crítics d’Art.