Josep i els seus germans IV

Sí, és ell. L’home amb qui visitem la mil·lenària ciutat dels ulls parpellejants ha canviat molt, des d’aquell vespre que va fer esparverar Jaacob amb el seu lasciu galanteig lunar al caire del pou. Però, per molt que portéssim anys sense veure’l i se’ns presentés com la Veu Suprema del Faraó, encimbellat com un semideu i envoltat d’un exèrcit d’escribes, hauríem de ser beneits per no reconèixer-lo. Nosaltres, que no només sabem aquesta història sinó que hi hem estat sempre presents, ens mirarem amb un somriure d’elegits el retrobament de Josep i els fills d’Israel, i els turments de la seva nova condició, tan prenyada de llicències. Ara no podem amagar el compungiment davant la fi d’aquesta bella història de Déu, aquesta «fenomenal broma divina», però no ens mourem de lloc, perquè hem de veure com la tribu riu, plora i allarga les mans cap al Proveïdor per una provisional última vegada. Sí, la tribu som nosaltres.