L'exili perdurable. Epistolari selecte

Crític, novel•lista i dramaturg, Domènec Guansé (Tarragona 1894-Barcelona 1978) és considerat un dels periodistes culturals catalans més rellevants del segle XX. Començà a col•laborar de la mà d’Antoni Rovira i Virgili, que el 1924 li encarregà la secció de crítica literària a la Revista de Catalunya i, el 1927, li oferí una columna diària d’opinió a La Nau. Durant el període d’entreguerres, s’especialitzà com a crític literari i teatral en publicacions de prestigi com ara D’Ací i d’Allà, Mirador, La Publicitat o La Rambla. Publicà també les primeres novel•les (Les cadenes d’Eva, 1932; Una nit, 1935) i peces dramàtiques (El fill de la Ninon, 1934; Volia ser feliç, 1936; Una noia és per a un rei, 1937). Obligat a emprendre el camí de la diàspora el 1939, s’establí a Santiago de Xile, on fou l’ànima de la revista Germanor. A l’exili donà a conèixer La pluja d’or (1950) i Laberint (1952), a més d’un assaig modèlic: Retrats literaris (1947). De retorn a Barcelona el 1963, escriví les biografies de Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Anselm Clavé (1966). Domènec Guansé teixí, entre 1950 i 1978, una extensa xarxa epistolar amb corresponsals de l’interior i de l’exili republicà. Iròniques i punyents, les seves cartes revelen la nostàlgia d’un temps perdut—el de la preguerra—i la voluntat tenaç de contribuir...