La ciutat i la casa

Una obra epistolar sobre una colla d’amics entre Roma i Amèrica: un esplèndid retaule de la vida privada que ha enamorat escriptors i lectors d’arreu del món.

El truc magistral de Ginzburg: fer que coneguem els seus personatges mig d’amagat, com xafarderes que llegeixen unes cartes que no haurien de llegir.

Giuseppe, als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se’n a viure amb el seu germà Ferruccio als Estats Units. ¿Què hi busca, tan lluny, tan tard? No ho sap. Diu que vol viure amb senzillesa. “Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l’aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent.” La seva història pren forma a través de les cartes intercanviades amb la colla d’amics i amb la poca família que té. Una carta rere l’altra, pares i fills, amics i amants s’escriuen les coses que havien callat durant trenta anys de relació. A través seu, Ginzburg retrata la societat europea: la desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, la inseguretat dels fills, les arrels simbolitzades per la casa; perquè “les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix”.

“La ciutat i la casa és una novel·la que sorprèn per l’estructura epistolar: llegeixes una carta rere l’altra i quan acabes t’adones que Ginzburg ha construït una novel·la immensa i profunda. És a través d’aquestes cartes que descobrim la vida d’uns vells amics que es cartegen per explicar-se el seu dia a dia a Roma, l’Úmbria i Amèrica, amics que es narren les angoixes, les pors, la tendresa i la solitud, amics que canvien sovint de casa com si busquessin el seu lloc al món. És una novel·la moderna perquè a través dels personatges Ginzburg fa trontollar els models tradicionals de família, d’amor i de filiació. Ginzburg no és només una novel·lista, és una intel·lectual que té molt clar què vol fer dir als seus personatges, què vol posar de manifest i quines situacions vol denunciar.”La Fe de l’Espolsada

“Les cartes que composen aquest volum encaixen entre si a la perfecció, com un trencaclosques gegant a través del qual podem conèixer els secrets de l’ànima de tots els protagonistes. Per l’arquitectura narrativa aquesta novel·la és, sens dubte, una obra de maduresa. Una maduresa literària que va paral·lela a la maduresa de les emocions: aquest és un cant, cru i realista, a les il·lusions perdudes.”Gustau Nerín