La dèria nova

Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937). Narrador, novel·lista i autor teatral. Argenter de professió per tradició familiar, la seva vocació inicial és la pintura. Estudia a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i es relaciona amb els pintors de la “colla del safrà”. Abandona la pintura per la literatura a causa de la seva indecisió personal i la influència del pensament teosòfic. Coneix de la vora el món marginal i de baixos fons dels gitanos barcelonins que conjuntament amb la lectura d’estudis sobre la seva història constituirà la base principal de la seva obra literària. Tant les novel·les com Sota Montjuïc (1908) o La Xava (1910); les narracions, entre altres De la raça que es perd (1917) i les seves obres de teatre: Els Zin-calós (1911), En Terregada (1912), Rují (1918) tenen en comú la cruesa de la vida sòrdida, els costums i el parlar dels gitanos. La força expressiva, d’una gran vigoria, a l’hora de presentar-nos els diversos personatges és enriquida per l’aportació del vocabulari caló. Autor singular dins la literatura catalana, connecta amb els modernistes que considera excessivament intel·lectualitzats. A la darrera etapa com a dramaturg estrena peces de caire social i polític com El barander (1923). En els darrers anys de la seva vida abandona el teatre i escriu narracions, la majoria encara inèdites.