La dimensió impossible

La dimensió impossible reivindica el paper actiu de l arquitecte com un sintetitzador capaç de transformar, canviar o anul·lar les regles que imposa el context per alterar perceptivament els elements propis de l arquitectura, mirant de jugar amb la realitat de l usuari-espectador. Una arquitectura de la qual no ens importa tant la forma, el volum o el pes, sinó com s entén en la seva relació amb el medi o com és capaç de generar ambients d alta intensitat que possibilitin una vinculació rica i densa entre el subjecte i l espai. La dimensió impossible també defensa l existéncia d una arquitectura complexa, ambigua, equívoca, en qué projectar esdevé un procés obert en el qual totes les parts conviuen en un conjunt dotat i potenciat per les experiéncies, els entorns i els significats que l envolten. Una arquitectura capaç d establir noves lleis perceptives, que ens despertin els sentits i ens deixin aproximar-nos a l objecte i a l espai arquitectònic des de visions que tenen a veure amb l element sensorial, el perceptiu o l atmosféric. És a dir, l impossible superposat al que és visible.