LA MORT DE L' ESCRIPTOR

Què és un fantasma?, es pregunta —i ens pregunta— Rosa Maria Colom al començament de La mort de l'escriptor, abans d'endinsar-nos, a través dels relats que componen el llibre, en un intens ball de fantasmes i misteris on els personatges s'enfronten amb els enigmes d'un passat més o menys inexplicable i no sempre resolt, sota la mirada lírica i tanmateix transgressora amb què l'autora els ha volgut bastir. Escrits amb una prosa rica i sempre elegant, i recorreguts de cap a cap per la ironia i per una tènue melangia, les històries de La mort de l'escriptor ens aboquen a una fantasmagoria fascinant, que parteix de la mort per parlar-nos de la literatura i, per tant, de la vida. «Sap que repetint-les no n'hi ha prou; que les idees s'evaporen corn l'alcohol. Un instant i es dilueixen. Que si no se les atrapa al vol, fugen cap a un altre escriptor més empíric i experimentat. [...] Que per retenir-les cal lligar-les, corn es lliguen les llonganisses. I que no hi ha manera millor de lligar les idees que les paraules. La idea, un cop escrita, ja és eterna.»