Llum de tardor

Tu i jo, i tots els altres, ¿som gaire més que temps? ¿Som gran cosa més que temps i consciència del temps que som? El que vivim a l’inici dels dies és el xàfec que mulla la terra: aroma i promesa. Ens abrusem, més tard, en la brasa voluptuosa de
l’estiu. A tu i a mi, i a tots els altres, ens arriba lenta, la tardor. Llavors, pertot, una llum groguissa de fulles cansades. Un paisatge efímer. Ara el temps se’ns fa memòria, vertigen de la memòria: enyorança de les hores felices, remordiment per les culpes que l’oblit no pot oblidar. Les tardes s’escurcen. Tu i jo, i tots els altres, som temps que s’escurça. Som condició del temps: com l’aigua que l’almosta no pot retenir, així ens escolem, a poc a poc. Una por que en l’esperança no troba consol que consoli.