Manuel Brunet

Figura poc recordada de la generació del periodisme català d’entreguerres, Manuel Brunet i Solà (Vic, 1889–Figueres, 1956) va mantenir durant la seva joventut una estreta relació amb figures rellevants del Noucentisme. Més endavant, ja plenament consolidat com a periodista, va destacar per la versatilitat temàtica i genèrica i per un domini indiscutible de l’ofici. Rodamón de les redaccions dels diaris catalans més importants del seu temps, comentarista de política catalana i internacional, polemista combatiu, crític sagaç, durant els anys vint i trenta els seus articles tenien una notable repercussió en els cercles intel·lectuals i polítics. En esclatar la Guerra Civil, la persecució dels anarquistes el va obligar a fugir a Itàlia, i no va tornar fins al 1939. En aquest nou escenari, la seva carrera va quedar truncada, i ell completament desubicat. La seva controvertida actitud durant la primera postguerra, escrivint en castellà com a col·laborador de la revista Destino amb el pseudònim «Romano» i relegant a l’àmbit privat la seva adhesió a la cultura catalana, va condicionar la seva recepció posterior. Vencedor vençut, era considerat sospitós per les instàncies dirigents a causa del seu passat catalanista, i alhora vist com un traïdor pels membres de l’exili a causa de la seva adaptació i acceptació de les noves circumstàncies en el marc del franquisme. La trajectòria de Manuel Brunet és polièdrica, presenta arestes i contradiccions, continuïtats i ruptures. Tanmateix, la seva producció enriqueix el nostre passat periodístic i cultural, i l’anàlisi i la interpretació de la seva figura constitueix també un botó de mostra representatiu de la complexitat i dificultat de comprensió d’una part de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX.